Casa Àsia

Accessos directes



Cap_casaasia
Política i Societat > El primer any de la política exterior de Barack Obama

El primer any de la política exterior de Barack Obama

31/03/2010 | IGADI por Jaume Giné

En el seu primer any a la Casa Blanca Barack Obama va impulsar amb les seves paraules, gests i accions, un gir cap a una diplomàcia més realista i flexible per a restablir els ponts de diàleg i entesa, guanyar aliats i amics al món i poguer afrontar amb les altres potencies els grans desafiaments globals.

En el seu primer any a la Casa Blanca Barack Obama va impulsar amb les seves paraules, gests i accions, un gir cap a una diplomàcia més realista i flexible per a restablir els ponts de diàleg i entesa, guanyar aliats i amics al món i poguer afrontar amb les altres potencies els grans desafiaments globals.

L'aposta d'Obama per el multilateralisme va quedar patent quan el vicepresident Joe Biden va afirmar, el 7 de febrer del 2009 a la Conferència de Seguretat de Munich, que els EEUU anaven a escoltar i consultar perque necessitava a la resta del món igual que la resta del món necessitava als EEUU. Les noves formes de la seva política exterior es van manifestar a la primera gira internacional d'Obama, centrada a Europa, amb les seves intervencions al Cim del G20 a Londres el 2 d'abril, als actes del 60º aniversari de la creació de l'OTAN a Estrasburg i Kiel, i al cim de UE-EEUU el 5 d'abril a Praga. Al dia seguent, va viatjar a Turquia per a llençar un missatge conciliador al món musulmà, reafirmat el 4 de juny a El Cairo. Al juliol, Obama va reobrir a Moscú el diàleg amb Rússia, amb el desarmament nuclear i l'Irán amb temes principals. Mentre les negociacions amb l'Irán están enquistades, els EEUU i Rússia ja han arribat a un consens per a firmar un nou acord que redueixi els arsenals nuclears que substituirà a l'anterior Tractat de Reducció d'Armes Estratègiques (START).

Durant la reunió de l'Assamblea General de les NNUU, al setembre a Nova York, Obama va insistir en la necessitat d'obrir una nova era de cooperació internacional basada en el multilateralisme en la que 'cada Estat assumeixi la seva part de responsabilitat per a donar una resposta global als problemes globals' com el canvi climàtic o la lluita contra la proliferació nuclear. Aquests dos temes van ser debatuts en dues reunions especials de l'Assamblea General i del Consell de Seguretat de les NNUU. Obama va recordar que 'aquells que criticaven als EEUU per actuar sols al món, no poden ara fer-se a un costat i esperar a que els EEUU resolguin sols els problemes del món' i que 'un futur de pau i prosperitat tan sols serà possible si reconeixem que totes les nacions tenen drets però també responsabilitats'.

Tot i això, els magnífics discursos i l'indiscutible idealisme d'Obama, laureat, el 9 d'octubre, amb el Premi Nobel de la Pau 2009 al ser reconeguda la seva valenta aposta per la diplomàcia multilateral, tan sols s'han vist acompanyats fins ara per uns resultats molt modests. Els EEUU han recuperat una part del prestigi perdut durant l'etapa de l'Adminidtració Bush,(2000-2008) però el balanç general del primer any de la política exterior d'Obama presenta clarobscurs. No s'ha avançat en la solució dels principals conflictes internacionals a l'Orient Mitjà, l'Iraq, Af-Pak, l'Irán i Corea del Nord. Obama no ho té ni ho tindrà fàcil. Necessita més temps, perseverància, recursos i, sobre tot, més aliats compromesos. El temps en política es un bé escas. I els aliats compromesos amb recursos també escassejen en temps difícils.

Per altra banda, les dificultats trobades per Obama al desenvolupament de la seva política interior han frenat en els primers mesos del 2010 la frenètica acció exterior que va desenvolupar, sense grans resultats, al 2009. La derrota electoral patida pels demòcrates a Massachussets va proporcionar als republicans una minoría de bloqueig al Senat, sembrant una gran inquietut entre la majoria demòcrata, sorpresa davant del desgast polític patit en tan sols un any de mandat i a les portes d'unes eleccions legislatives que es celebraran al novembre. Això explica que en el seu discurs sobre l'estat de la Unió del 27 de gener del 2010, Obama intentés recuperar la confiança dels estadounidencs amb un missatge centrista que va prioritzar els dos principals problemes interns del país: la recuperació econòmica i la creació de treball. Tan sol va dedicar 9 minuts dels 71 que va durar el seu discurs a la política exterior. Encara que sí que va fer una referència indirecta a l'emergència xinesa afirmant amb firmesa que 'mai em conformaré amb que els EEUU siguin els segons'. El nou gir de la política exterior dels EEUU en relació a la desenvolupada per l'administració Bush comporta també els seus riscs. Per una banda, pot ser vista desde l'exterior com una senyal de baixada del poder hegemònic estadounidenc. Encara que seguirà sent la gran superpotència durant dues dècades, els EEUU precisen de la cooperació aliena fins i tot per a resoldre unes malmeses finançes, que han de soportar la penosa càrrega de costejar els conflictes a l'Iraq i l'Af-Pak. L'altre risc es que la resta de la comunitat internacional, especialment la Xina, la UE i Rússia, no assumeixin les seves responsabilitats internacionals. Obama ja va recordar a Nova York que 'l'antiamericanisme ha estat una excusa per a l'inacció col·lectiva'. Un cop enterrat el unilateralisme de Bush en favor del multilateralisme, els altres no poden fer-se el mort. Manuel Castells descriu molt bé la paradoxa que 'la fi de l'unilateralisme global, però sense un multilateralisme real, podria conduir a una col·lecció inarticulada de unilateralismes locals' (La Vanguardia, 26 de setembre del 2009).

En els últims 60 anys, els EEUU han exercit un lideratge mundial indiscutible que va començar a ser seriament discutit quan va explotar al 2008 la crisis del seu model de capitalisme financer. Obama ha reconegut amb una humiltat, molt criticada pels sectors conservadors defensors de l'excepcionalisme estadounidenc, els errors de l'arrogant etapa unilateral de l'administració Bush i les actuals limitacions dels EEUU per actuar sols a la solució dels complexos reptes globals. Es l'hora de compartir la defensa dels béns públics globals. La resposta correspón ara a la Comunitat Internacional, principalment a la Xina però també a la UE. Una resposta que pel moment no acaba d'arribar.

De totes formes, la política exterior d'Obama prioritzarà les relacions de tota índole amb Àsia, destí de la seva gira del 13 al 19 de novembre al Japó. Singapur, la Xina i Corea del Sud. Obama, condicionat pels desequilibris financers i comercials, el conflicte d'Afganistan i la proliferació nuclear centrada a l'Irán i Corea del Nord, necessita entendre's amb la Xina i també amb Rússia. Però la seva primera visita a Pequín va tenir uns resultats agredolços. I les relacions bilaterals segueixen tenses en relació a diversos problemes polítics i econòmics (Taiwán, el Tibet, el valor del yuan davant del dólar, etc.).

Es evident que les relacions internacionals a la primera meitat d'aquest segle XXI estaran determinades per l'evolució de les relacions de poder entre els EEUU amb la Xina, l'Índia, el Brasil i altres països emergents. Però són la Xina i l'Índia, els dos colossos que estan cridats a convertir-se en poques dècades en les altres dues superpotències mundials. Però no s'ha d'oblidar la creixent influència d'altres països asiàtics. Obama va a realitzar el próxim juny una segona gira asiàtica visitant Indonèsia, Austràlia i l'illa de Guam.

Jaume Giné Daví, professor associat de la Facultat de Dret d'ESADE. Investigador associat a l'IGADI

Article publicat a:

Share to Twitter Share to Facebook Share to LinkedIn Share to Google Reader Share to Yahoo Share to delicious Share to NetVibes Share to Digg Share to Menéame Share to La Tafanera Rss
Casa Asia
Casa Àsia | Seu Social | Pavelló de Sant Manuel. Recinte Modernista de Sant Pau | Sant Antoni Maria Claret, 167 | 08025 Barcelona | +34 93 368 08 36
Centre Casa Asia - Madrid | Palacio de Cañete | Calle Mayor, 69 | 28013 Madrid | +34 91 360 01 94
© CASA ÀSIA 2016. Avís legal. Produït per rodest