La cooperació militar entre Corea del Sud i els EUA se sustenta bàsicament per la complexa situació del conflicte intercoreà. Barack Obama i Lee Myung-bak van reafirmar l'aliança militar als seus cims bilaterals celebrats a Washington i Seül el 16 de juny i el 18 de novembre del 2009
La cooperació militar entre Corea del Sud i els EUA se sustenta bàsicament per la complexa situació del conflicte intercoreà. Barack Obama i Lee Myung-bak van reafirmar l'aliança militar als seus cims bilaterals celebrats a Washington i Seül el 16 de juny i el 18 de novembre del 2009 (1). L'aliança es va reforçar després de les ambicions nuclears de Pyongyang demostrades amb el seu segon assaig nuclear del 25 de maig del 2009. El secretari de defensa Robert Gates va participar amb el ministre de defensa Kim Tae-young, el 22 d'octubre a Seül, a la 41a ROK-US Security Consultative Meeting. Gates també va assegurar el compromís militar nord-americà, fins i tot la provisió del paraigua nuclear, davant d'un eventual atac nord-coreà (2). Una possibilitat no descartada mentre Pyongyang no renunciï a continuar desenvolupant el programa nuclear. Els EUA també assegura aquest paraigua nuclear al Japó així com la defensa de Taiwan.
La cooperació militar abasta múltiples aspectes, des de la prevenció i la resposta a qualsevol tipus d'atac exterior fins a l'adquisició i el manteniment de les capacitats militars sud-coreanes.
a) Les constants amenaces de Pyongyang concretades en diversos assajos balístics durant el 2009, especialment el llançat el 5 d'abril que va volar una distància de 3.200 quilòmetres, va obligar Seül i Washington a revisar i millorar els seus programes i mitjans de defensa (3). Corea del Nord ja ha demostrat la seva capacitat per assolir qualsevol objectiu al Sud i al Japó. En canvi, els míssils terra-terra sud-coreans Hyunmoo 1 i 2 no arriben als 700 quilòmetres de distància per arribar als objectius militars de part del territori del Nord. Això explica que Seül vulgui desenvolupar els seus míssils de mig abast (el Hyunmoo-3), inclosos els míssils antisubmarins, que arribin fins a més de 1.000 quilòmetres (4). Però els seus programes militars s'han de desenvolupar en el marc dels acords de defensa amb els Estats Units (5). D'altra banda, Corea del Sud va ser el 5è comprador d'armes nord-americanes el 2008 que representen el 70% de les compres. El Congrés dels EUA va aprovar concedir-li el mateix estatus preferencial per comprar armes que gaudeixen els membres de l'OTAN i també altres aliats com el Japó, Austràlia i Nova Zelanda.
b) Una altra qüestió d'alta seguretat és la millora de mesures per evitar els atacs cibernètics, des de Corea del Nord o altres països, capaços d'amenaçar la seguretat dels sistemes d'informació i de defensa militar o afectar fins i tot paralitzar l'Administració pública i l'economia financera del país (6). El Ministeri de Defensa està incrementant els equips militars especialitzats per evitar que el país sigui vulnerable al 'terrorisme cibernètic'. L'alarma va saltar quan moltes websites oficials, fins i tot les de l'Assemblea Nacional, Ministeris i Organismes oficials, bancs i mitjans de comunicació van ser objecte d'un sistemàtic atac dels 'hackers' durant diversos dies de juliol de l'any passat. Els serveis d'Intel·ligència creuen que Pyongyang podria estar darrere d'aquesta acció sofisticada, encara que no es descarten altres possibilitats. És clar que la zona desmilitaritzada del paral·lel 38 no serveix per frenar els atacs cibernètics.
Els EUA tenen estacionades al Sud 28.500 militars i personal auxiliar que donen suport als 655.000 soldats sud-coreans que han d'afrontar l'amenaça de més de 1.200.000 soldats nord-coreans, entre ells 100.000 formant part de tropes especials, apostats a l'altra banda del paral·lel. El malaguanyat president Roh Moo-hyun va signar, el febrer del 38, un acord amb els EUA que prescrivia que l'exèrcit sud-coreà deixaria d'estar supeditat, en situació de guerra, al control operacional unificat sota comandament nord-americà (OPCON). Aquest acord, que preveu que sigui aplicat abans del 2007 d'abril del 17, implica la devolució del comandament de les tropes sud-coreanes al seu propi alt comandament militar. Tot i això, Lee Myung-bak vol revisar aquell acord per demorar aquesta transferència per a més tard del 2012. Considera que un comandament militar unificat continua sent imprescindible per fer front a un eventual atac nord-coreà. Entén que ha canviat el context polític en què es va signar l'acord el 2012. Aleshores, Pyongyang havia acceptat negociar la completa i definitiva desnuclearització. El 2007, el Nord va tornar a una actitud agressiva, plasmada en el seu segon assaig nuclear del 2009 de maig del 25 i en altres llançaments de míssils de divers abast a partir del 2009 d'abril.
També han canviat la situació de les relacions bilaterals. Mentre que Roh Moo-hyun volia reduir la dependència militar amb els EUA, Lee Myung-bak va reorientar la política exterior reforçant l'aliança militar amb Washington. El ministre de Defensa Kim Taeyoung va reiterar el 20 gener passat que el 2012 és el pitjor moment per dur a terme el traspàs del control de Washington a Seül i es va manifestar partidari de posposar-lo fins que s'hagi resolt la qüestió nuclear amb el Nord. D'altra banda, hi ha raons econòmiques. La crisi econòmica afecta els pressupostos militars i, en conseqüència, la modernització de les capacitats de l'exèrcit sud-coreà. L'últim pas es farà en funció de les circumstàncies polítiques existents en el seu moment en relació amb el procés de desnuclearització del Nord.
D'altra banda, Lee Myung-bak va confirmar a Obama la decisió del seu Govern, anunciada el 30 d'octubre, de reprendre el 2010 l'enviament de personal militar i civil sud-coreà a l'Afganistan per desenvolupar programes o projectes de reconstrucció del país, concretament a Charikar , la capital de la província de Parwan. El Govern espanyol, després de consultar el Ministeri de Defensa i l'Agència de Cooperació Internacional, preveu enviar un contingent de 320 soldats, 40 policies i 100 civils. La proposta va ser aprovada per l'Assemblea Nacional el 23 de febrer per 148 vots a favor, 5 en contra i 10 abstencions. Va rebre el suport del partit governamental GNP mentre va ser boicotejada per l'opositor Partit Democràtic. Corea del Sud ja havia enviat a l'Afganistan metges i enginyers militars entre 2002 i 2007. Aquest personal va ser retirat després que 23 missioners i voluntaris sud-coreans fossin segrestats i dos ells assassinats pels talibans el juliol 2007. Cal recordar que Corea del Sud també va enviar. soldats a l'Iraq el 3.600, una presència militar que va finalitzar el desembre del 2004.
Jaume Giné Daví, professor associat de la Facultat de Dret d¿ESADE. Investigador associat a l'IGADI
Article publicat a:
