Per segona vegada, una revolta popular violenta ha enderrocat el Govern al Kirguizistan. Amb el pas de les hores l'espectre d'una guerra civil es dissipa, però l'evolució dels esdeveniments a les principals zones del sud, tradicional feu del fugit president Bakíiev i des d'on amenaça de tornar-hi, continua incerta
Per segona vegada, una revolta popular violenta ha enderrocat el Govern al Kirguizistan. Amb el pas de les hores l'espectre d'una guerra civil es dissipa, però l'evolució dels esdeveniments a les principals zones del sud, tradicional feu del fugit president Bakíiev i des d'on amenaça de tornar-hi, continua incerta. De moment, informacions de primera mà indiquen que la situació a Osh i Jalalabad roman en calma, però encara han de prendre possessió dels seus càrrecs les noves autoritats provincials nomenades pel Govern provisional. La resposta dels governadors dimitits i altres homes forts de la zona així com la incògnita del suport real que té Bakíiev a la regió podrien encara canviar la correlació de forces en els propers dies. La situació doncs roman oberta.
El nou Govern provisional està encapçalat per una coneguda opositora, Roza Otunbáyeva, que com el president deposat també prové del Sud del país. Otunbáyeva, una personalitat de reconegut prestigi al seu país i amb bons contactes internacionals, va ser a principis dels noranta ambaixadora a diversos països occidentals, entre ells els Estats Units. La nova líder ha promès la implementació de reformes democràtiques i la convocatòria d'eleccions per al cap de sis mesos. Tot i això, els últims anys de promeses de democratització reiteradament incomplertes al Kirguizistan obliguen a la cautela també ara. En això precisament rau l'origen dels disturbis d'aquesta setmana: l'ara expresident Bakíiev va defraudar molt aviat les esperances de democratització i regeneració del país que va encarnar breument quan va accedir al poder després de la revolta del març del 2005, coneguda com la 'revolució de les tulipes'. I la veritat és que els cinc anys transcorreguts des de llavors només han significat un empitjorament de la situació política i econòmica del país. De les promeses d'establir un sistema parlamentari democràtic s'ha passat a l'intent de consolidació d'un règim presidencialista autoritari, mitjançant enginyeries constitucionals i polítiques, com l'establiment d'un Parlament a mida del president, per mitjà de diverses eleccions fraudulentes i restriccions greus a les llibertats públiques.
La situació econòmica serà sens dubte una de les qüestions prioritàries que haurà d'afrontar el Govern interí si aconsegueix mantenir-se al poder i si aspira a tenir alguna oportunitat en els comicis anunciats. No en va, és el deteriorament de les condicions de vida, associat en bona mesura a la corrupció de Bakíiev i la seva camarilla, cosa que ha generalitzat l'afartament i ha detonat la resposta violenta d'aquests dies. Les últimes setmanes, Bakíiev va intentar aconseguir el control d'alguns dels escassos actius econòmics estratègics de què disposa el país com són les centrals hidroelèctriques i tèrmiques per mitjà de privatitzacions en favor d'algun dels seus familiars. Això se sumava a un augment desproporcionat de les tarifes de gas i electricitat que n'han duplicat i quadriplicat el preu, generant malestar i indignació entre la població. Tot i això, el temor als saquejadors i criminals que pul·lulen aquests dies pels carrers, juntament amb la desconfiança existent respecte a la classe política, oposició inclosa, impulsa molts ciutadans a romandre a casa ia albergar expectatives moderades sobre les possibles millores .
Si bé els successos al Kirguizistan s'expliquen i desenvolupen en clau interna, les repercussions geopolítiques poden ser importants també a nivell regional. La república kirguissa és objecte de rivalitat entre Rússia i els EUA des de fa uns quants anys. Tots dos utilitzen sengles bases properes a Bishkek. Moscou, amb la connivència de Beijing, ha donat reiterades mostres del seu desig que les autoritats kirguises posin fi a la presència nord-americana al seu territori. De fet, el deposat Bakíiev va accedir a expulsar-lo davant l'oferta russa d'inversions i crèdits tous durant la seva visita a Moscou el febrer del 2009. Però, malgrat el desagrat rus, no es va poder resistir al xec que va acabar estenent els Estats Units i que triplicava la suma del lloguer anual de les instal·lacions.
El dijous 8 d'abril, el primer ministre rus Vladimir Putin va contactar telefònicament amb Roza Otunbáyeva en qualitat de presidenta en funcions, la qual cosa es pot interpretar com un primer signe d'un potencial reconeixement. A això s'uneix el ràpid desplaçament del vicepresident en funcions, Almazbek Atambàiev, a Moscou per entaular converses sobre possibles ajudes econòmiques russes. Tot això, a més d'alimentar teories conspiratives entre els partidaris de Bakíiev sobre la intervenció d'una potència estrangera en els esdeveniments, ha tornat a situar en un primer lloc de l'agenda el destí de la presència nord-americana al país, que forma part del desplegament a Afganistan. La veritat és que els nous dirigents kirguissos han enviat missatges contradictoris. D'una banda, Otunbáyeva ha afirmat que el Govern interí no preveu cap canvi respecte a l'ús de la base de Manas per part dels Estats Units. D'altra banda, però, en unes declaracions recollides per l'agència Reuters, Omurbek Tekeváyev, el líder opositor més actiu en les protestes de l'últim mes que van desembocar en la caiguda del Govern, ha indicat que una reducció de la durada de la presència nord-americana és 'altament probable'.
Però l'ona expansiva de més importància que podrien gestar els esdeveniments del Kirguizistan en el context regional és el fet que es torna a obrir la tènue esperança d'una perspectiva de futur democràtic per al país. La fragilitat i la dificultat d'aquest horitzó -com ho demostra l'experiència ucraïnesa- no disminueixen la força de l'avís que s'envia als dirigents tant de l'Àsia central com de tot l'espai postsoviètic: tard o d'hora arriba el moment en què la manca de responsabilitat davant dels ciutadans sí que passa factura.
Nicolau de Pere, investigador CIDOB.