Amb més de vint pel·lícules d'aquest cineasta, el festival de cinema de Sant Sebastià ha compartit amb els seus públics la Retrospectiva més gran de Teshigahara que s'ha fet mai a Europa fins ara.
El cineasta Hiroshi Teshigahara (1927-2001) ha estat objecte de la retrospectiva més gran que se n'ha fet a Europa fins ara a la darrera edició del Festival de Cinema de Sant Sebastià, on s'ha reunit gairebé tota la seva filmografia, en un intent de recuperar una figura amb què s'identifica l'herència d'una filmografia que contribueix a la història universal del cinema. Gràcies a la col·laboració de Filmoteca basca i de la Fundació Japó ha estat possible també publicar en català les converses d'Inuhiko Yomota, historiador de cinema, crític, poeta i novel·lista, amb Teshigahara. Yomota va seguir aquest darrer durant anys convertint-se amb el temps en un testimoni d'excepció. Inicialment publicat en japonès el 1989, el llibre aplega entrevistes i una documentació imprescindible per tenir una informació de primera mà sobre la vida i l'obra d'aquest cineasta. Aquesta versió actualitzada del text i la seva edició ha estat a càrrec de Quim Casas, en la introducció de la qual adverteix que el desconeixement a Espanya de Teshigahara no és més gran que el que aquest va experimentar al seu propi país. Amb una controvertida trajectòria interdisciplinària, en què el cineasta fa el salt de la pintura al cinema després de la seva formació universitària a Belles Arts, la imatge en moviment centra la seva vocació. Però, com a fill de Sofu, cèlebre mestre d'ikebana i fundador de l'escola Sogetsu-ryu, s'haurà de fer càrrec d'una herència que no podrà esborrar ni fer desaparèixer de la seva vida. El descobriment de la imatge en moviment i el seu interès primerenc pel cinema en l'ambient de la fosca postguerra formen part de la seducció que hi va exercir i de la seva investigació permanent per transmetre el que considerava important dir o narrar. De fet, l'atracció que encara avui suscita la seva filmografia no és gaire diferent de la que inspiren altres cineastes de la seva generació, potser més coneguts que ell en molts casos, igual que alguns escriptors que com ell van viure el trauma de la guerra.
Teshigahara és un dels representants de la Noveru Vagu, la nova Onada del Cinema japonès, que va reunir aquells cineastes les narratives afins dels quals van ser reconegudes a occident com l'origen d'un nou cinema, i l'aportació de les quals respectivament no es limitava al cinema japonès sinó també al cinema que es feia a Occident i que ells admiraven . Em refereixo a Nagisa Oshima (1932-2013), el director de Contes cruels de la joventut (1960) i de L'Imperi dels sentits (1976), oa Shohei Imamura (1926-2006), precedits per Yasuhiro Ozu (1903-1963) amb els Contes de Tòquio (1956) i Akira Kurosawa (1910-1998) amb Els set samurais (1957). Aquesta època coincideix amb la identificació que es fa del cinema asiàtic amb el cinema japonès, que es dóna a conèixer a Europa i als Estats Units. No obstant això, d'aquesta nova onada encara queda molt per conèixer i no resulta fàcil visionar els materials que ens posen en relació amb el món d'aquests cineastes, l'experiència i les circumstàncies vitals dels quals van estar molt determinades per la història del seu país i el període en el que els va tocar viure. Teshigahara és potser dels anomenats el més experimental i independent i la mirada personal del qual troba més obstacles també, pel que fa al que el seu pare esperava d'ell. La filmografia d‟aquest director es reparteix entre els set llargmetratges de ficció, els documentals, en el format de curts, migmetratges i llargmetratges, i la seva participació en alguns projectes col·lectius. El seu primer treball va ser Hokusai (1953), seguit de Ikebana (1957, que va dedicar al seu pare i del guió del qual també és autor, igual que Les escultures de Sofu (1962), perquè no va deixar d'admirar-lo, malgrat no voler inicialment seguir els seus passos, fins que, a la seva mort el 1979, seguida de la mort de la seva única germana, es va veure obligat a assumir la responsabilitat de reemplaçar-lo en la direcció de l'Escola d'Ikebana Sogetsu que aquell havia fundat. Referint-se al seu pare, deia que, en qualsevol de les seves exposicions, el muntatge era tan gran que per a ell tots els elements fins i tot les figures humanes eren part d'un mateix quadre, si pensem la vida com un paisatge que canvia permanentment.
La dona de la sorra (1964) va ser el seu segon llargmetratge, després de El Parany (1962), i fins ara l'única pel·lícula que se'n va projectar a Espanya, però l'impacte del qual arriba fins als nostres dies. Poesia de la sorra i del desert, imatge de la soledat compartida de la protagonista, una dona vídua, que també forma part de l'estrany paisatge que envolta casa seva, i de l'entomòleg que apareix refugiant-se al cau, sense entendre gaire bé per què la sorra inunda la casa i lentorn immediat. Mentre ella roman impassible, ell intenta sortir-ne tement quedar enterrat entre les dunes. En va tracta d'escalar obsessivament el mur de sorra cada cop més alt que s'ha creat a causa de la tempesta de sorra que fueteja la casa, de la qual ella és l'única que sap com sortir. Ella el reté a ell i la sorra la reté a ella. Però ell és allà per investigar una mena d'insectes del lloc. El guió de la pel·lícula el va escriure Kobo Abe (1924-1993), autor de la novel·la del mateix nom que va publicar el 1962, més d'una dècada després d'haver publicat el primer llibre, Poemes d´un poeta desconegut (1947), on reunia els versos de l'escriptor que va rebutjar dedicar-se a la medicina com a pare. Teshigahara recorda que va conèixer Abe a la planta baixa d'un Museu de Belles Arts del Parc de Veno. Ell volia crear un grup transversal i interdisciplinari. Junts van treballar en quatre pel·lícules de les quals Abe va escriure el guió, a més de La mujer de la arena, El parany (1962), El rostre aliè (1966) i L'home sense mapa (1968).
El rescat d'aquest mestre del cinema japonès s'ha fet possible gràcies a l'interès dels programadors del festival de cinema de Sant Sebastià i, en particular, de José Luis Rebordinos, el director. Si no hagués existit aquest interès, no hauria estat possible reunir tota la filmografia d'aquest cineasta tal com s'ha projectat durant el festival. Teshigahara forma part del cinema de la postguerra i del Japó després de les bombes d'Hiroshima i Nagasaki, però també del país de la recuperació econòmica i d'una projecció internacional de la seva identitat cultural a través de la nova onada de la literatura, del cinema i de les arts visuals, que van protagonitzar escriptors, artistes visuals i cineastes, sense perdre mai de vista la tradició ni els orígens. A partir de 1970, Teshigahara comença a rodar documentals com Summer Soldier (1972), durant la Guerra del Vietnam, i tracta d'un desertor de l'exèrcit americà que busca refugi a Japó. Succeeix que la seva relació amb les arts visuals travessa tota la seva trajectòria també com a cineasta, sobretot per la influència que va exercir sobre ell el seu pare i la necessitat de donar continuïtat a l'escola d'Ikebana que aquell va fundar. Però també pel seu propi interès per artistes com Tingueli i les seves escultures dinàmiques, i per Gaudí. Les visites a Barcelona van ser dedicades a l'arquitectura de Gaudí i al Modernisme en general. El documental de més d´una hora que va fer sobre aquest arquitecte el 1984 revela el caràcter experimental i independent del seu treball i l´admiració per l´arquitecte que compara amb un poeta de l´habitar en el context del modernisme català. El recorregut posa de manifest un coneixement de l'obra de Gaudí, que sembla haver investigat amb rigor, per poder comunicar el valor artístic i estètic d'un estil arquitectònic universal, per l'abast de la seva representativitat. Aquest documental rodat en 16 mms uneix el seu coneixement de Gaudí a la seva exploració de figures com Luis Buñuel, Picasso i Goya, per a ell icones per igual, encara que per diferents raons, que alhora l'unien amb el nostre país.
A la roda de premsa que va tenir lloc a Sant Sebastià amb motiu de la presentació del llibre d'Inouiko Tomoka, en conversa amb ell i sobre ell, es va parlar d'alguns dels períodes més foscos de la vida d'Hiroshi Teshigahara, a partir del 1972 , quan es va eclipsar i ningú sabia què estava fent, ni cap a on dirigiria els seus passos. Això passava sense que hi hagués una justificació aparent, perquè havia de necessitar sortir d'alguna manera de situacions de conflicte, o pensar què volia fer. El seu pare va revolucionar l'ikebana ia ell li tocava fer una cosa semblant amb el cinema. Potser ho sentiria així, i això l'induís a desaparèixer de tant en tant intentant trobar el seu lloc. Encara que hagués rebutjat la idea de mantenir l'herència del seu pare, que entre altres innovacions va inventar l'ikebana nudista, intentant combinar tradició i modernitat, i probablement entenent també que els arranjaments florals característics d'aquest art no eren tan aliens a les arts visuals, de manera que això implicava un compromís de part seva per a la renovació del llenguatge cinematogràfic.
Menene Gras Balaguer és la directora de Cultura i Exposicions de Casa Asia i de l'Asian Film Festival Barcelona
